Històries del sud

Crits crus

Posted in música by jordimartifabra on 1 Març 2012

Boubacar Traoré va guanyar-se el sobrenom de Kar-Kar jugant a futbol pels camps de Mali. Es veu que com que ningú no li podia prendre la pilota, tothom l’anomenava Kar-Kar, alguna cosa així com el driblador en llengua bambara. Més tard, enmig de l’eufòria per la descolonització de l’Àfrica, Kar-Kar es va penjar una guitarra elèctrica, es va apujar el coll de la caçadora i va sonar a la ràdio amb èxits com ara Mali Twist.

Al llarg del temps, Traoré ha entrat i sortit del negoci musical diverses vegades. Ha fet de pagès, de venedor de samarretes al mercat, de treballador en la construcció a França i, finalment, d’estrella de la world music descoberta pels anglesos. En fi, una biografia digna de pel·lícula que ja va recollir-se fa cinc anys en el documental Je chanterai pour toi , de Jacques Sarasin.

El Festival de Músiques del Món va tenir l’encert de convidar Boubacar Traoré, en una edició, la dotzena, protagonitzada en bona part pels sons de l’Àfrica negra. A la sala mitjana de L’Auditori, el guitarrista i cantant va demostrar que és capaç d’obtenir la màxima intensitat a partir dels mínims recursos. A partir d’una posada en escena acústica, extremadament senzilla i efectiva (només l’acompanyaven el simpàtic percussionista Bamba Dembele amb una carabassa i l’eminent harmonicista Vincent Bucher), el malià va seduir el públic durant una hora i mitja de força creixent i atmosfera carregada.

Com el seu il·lustre col·lega, l’enyorat Alí Farka Touré, Boubacar controla els secrets del blues malià, una música que no té cap pressa, aparentment repetitiva i construïda amb pocs elements, però que va embolcallant les oïdes del personal fins a aconseguir un efecte hipnòtic i letàrgic. Kar-Kar no és cap virtuós, però té molt d’ofici. Amb la guitarra repeteix insistentment les mateixes escales, els mateixos rifs , els mateixos ritmes…, però no et cansaries mai d’escoltar-lo. Deu ser que el blues de Mali té allò que en diuen autenticitat, perquè sembla que aquestes cançons continguin la font original de la llarga tradició que va des de Robert Johnson fins a Cream i els Rolling Stones.

En directe, Traoré no està per floritures. Toca poques notes (però, això sí, ben escollides), canta amb una visceralitat palpable, agraeix tímidament cada aplaudiment del públic i en té prou d’apartar-se de tant en tant del micròfon, caminar cap al fons de l’escenari i deixar anar uns quants crits d’extremada cruesa per transmetre tones de sentiment. Més d’un músic format en acadèmies refinades pagaria el que fos per tenir aquesta capacitat innata.

Boubacar Traoré. L’Auditori. 6 d’octubre de 2007. Publicat al diari El Punt

 

Advertisements
Tagged with: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: