Històries del sud

Guitarra sàvia

Posted in flamenc by jordimartifabra on 11 Desembre 2011

.

.

.

Les cròniques flamenques expliquen que el 1977, durant una actuació de la cantant Chabuca Granda a l’ambaixada espanyola de Lima, Paco de Lucía va enamorar-se del caixó. El guitarrista va sentir en el so d’aquest instrument la reproducció més fidedigna dels tacons del bailaor, així que va endur-se’l cap a casa amb el ferm propòsit d’incorporar-lo a la sonoritat de la seva banda.

La continuació de la història és prou coneguda: aquest instrument d’arrels afroperuanes ha arrelat de manera extraordinària en el paisatge flamenc, fins al punt que avui és rara la trobada en què no surt un o altre tocant l’artefacte en qüestió. De manera que sembla idoni, doncs, que la primera edició del festival flamenc De Cajón! a Barcelona tingués el seu punt culminant amb un concert al Liceu del personatge clau en l’enriquiment del gènere amb una nova percussió.

Pocs escenaris li deuen quedar per conquerir a Paco de Lucía, que actuava per primer cop al selecte teatre de la Rambla. El repertori va repartir-se entre el repertori del que fins ara és el seu darrer disc, Cositas buenas, del 2004, i composicions més antigues. El guitarrista va començar tocant sol, i durant la primera meitat de l’actuació, en què va acompanyar-se només de percussions, va lluir les virtuts que l’han fet mundialment conegut: un domini absolut de la guitarra, un virtuosisme natural mancat d’artificis, un toc clar i veloç que busca l’expressivitat i fuig dels efectismes gratuïts.

La segona part va transcórrer en clau més heterodoxa. El guitarrista va repartir joc i van guanyar protagonisme els músics que l’acompanyen actualment. El percussionista Piraña i el baixista Alain Pérez van dur la secció rítmica amb desimboltura; la guitarra de Niño Josele va animar-se puntualment, mentre que les cantaoras La Tana, Chonchi Heredia i Montse Cortés (finalment no va aparèixer l’anunciat Duquende) van anar alternant-se com a sòlides veus solistes. Però qui va disposar de més camp per córrer va ser Antonio Serrano, que amb la seva harmònica sembla que cada vegada s’entén més amb el mestre d’Algesires. L’enèsima aportació de Paco de Lucía: l’harmònica flamenca. Qui sap si d’aquí a un temps veurem proliferar aquest instrument al costat de la guitarra i el caixó.

Mentrestant, Paco continua seduint en cada concert. Al Liceu, el seu conegut caràcter perfeccionista va fer que deixés anar algun comentari mostrant malestar amb la sonorització. En qualsevol cas, l’afició va aplaudir més que satisfeta. I, òbviament, encara més quan el guitarrista va tancar l’actuació amb “Zyryab” i quan en el bis, amagada darrere una llarga sèrie d’improvisacions, va emergir la cèlebre melodia de la rumba “Entre dos aguas”.

Paco de Lucía al Liceu. Publicat el 26 de juliol de 2006 al diari El Punt.

Advertisements
Tagged with: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: