Salut!

.

.

.

.

.

.

Una tauleta rodona amb dues copes de cava, una per al pianista, arranjador i col·lega Ricard Miralles i una altra per a ell. Joan Manuel Serrat va escenificar així l’ànim amb què afrontava el primer de la tanda de quatre concerts al Teatre Grec. Un Serrat proper, simpàtic, còmplice, content i motivat.

Brindant entre cançó i cançó, agraït amb la vida i amb el públic que el va rebre dempeus. En una nit de núvols i pluja, el cantant va voler començar amb serenitat xiuxiuejant les bondats de “La lluna”, un dels temes de Material sensible. Va ser una manera d’escalfar motors abans de disparar l’eufòria amb “Mediterráneo”, el primer d’una llarga llista de clàssics, cançons que caminen soles i que fa temps que no necessiten cap presentació. Cançons que poden presentar-se de mil maneres (amb grup, amb orquestra, amb guitarra i piano) perquè la gent les reconeix com a pròpies.

Que Serrat domina absolutament l’escenari no és cap novetat. Després d’una estona amb la guitarra, va agafar el micro per córrer cap a les primeres files i tornar a cantar “Señora” després de molts anys, elevant encara més el to del concert. Després, assegut, va confessar que ara, quan canta aquesta cançó en què un jove s’adreça a la sogra, ja no s’identifica amb el noi sinó amb la senyora. L’actuació va tenir també la seva primícia. El cantant ja havia avançat que, com que actuava a pocs metres del Poble Sec, oferiria algun regal especial. Doncs el regal va ser l’estrena de “Mala mar”, una adaptació d’un poema de Joan Margarit que formarà part del disc en català que Serrat prepara per a l’any vinent.

Als antípodes de les sumptuoses versions simfòniques que fa dos anys va oferir al Palau Sant Jordi, el Nano, acompanyat pel vell amic Miralles, va carregar de subtilitat i minimalisme el seu repertori més antic: “Cançó de matinada”, “Com ho fa el vent”, “Me’n vaig a peu”, “Pare”… I també va emocionar, és clar, cantant i fent cantar els versos dels poetes que estima: Foix, Salvat-Papasseit, Machado… Serrat té tants recursos que fa irrepetible cada actuació. Sap convertir el problema aparent d’una pluja constant (que va obligar Miralles a tapar el piano sota pal·li i al públic a obrir els paraigües) en una nota simpàtica que quedarà en el record del públic. O, en un pla més seriós, en un dia marcat amb sang, sap recordar la seva contrastada militància democràtica i el seu rebuig a la intolerància.

El nom de la gira, en definitiva, no podia ser més encertat. Aquest és realment un Serrat 100 x 100, un Serrat que es comunica com ningú amb el seu públic, que sempre té una resposta enginyosa a punt per a cada espontani, que es mulla i que triomfa amb totes les de la llei deixant de triple propina “La saeta”, “Paraules d’amor” i “Helena”.

Una tauleta rodona amb dues copes de cava, una per al pianista, arranjador i col·lega Ricard Miralles i una altra per a ell. Joan Manuel Serrat va escenificar així l’ànim amb què afrontava el primer de la tanda de quatre concerts al Teatre Grec. Un Serrat proper, simpàtic, còmplice, content i motivat. Brindant entre cançó i cançó, agraït amb la vida i amb el públic que el va rebre dempeus. En una nit de núvols i pluja, el cantant va voler començar amb serenitat xiuxiuejant les bondats de La lluna, un dels temes de Material sensible. Va ser una manera d’escalfar motors abans de disparar l’eufòria amb Mediterráneo, el primer d’una llarga llista de clàssics, cançons que caminen soles i que fa temps que no necessiten cap presentació. Cançons que poden presentar-se de mil maneres (amb grup, amb orquestra, amb guitarra i piano) perquè la gent les reconeix com a pròpies. Que Serrat domina absolutament l’escenari no és cap novetat. Després d’una estona amb la guitarra, va agafar el micro per córrer cap a les primeres files i tornar a cantar Señora després de molts anys, elevant encara més el to del concert. Després, assegut, va confessar que ara, quan canta aquesta cançó en què un jove s’adreça a la sogra, ja no s’identifica amb el noi sinó amb la senyora. L’actuació va tenir també la seva primícia. El cantant ja havia avançat que, com que actuava a pocs metres del Poble Sec, oferiria algun regal especial. Doncs el regal va ser l’estrena de Mala mar, una adaptació d’un poema de Joan Margarit que formarà part del disc en català que Serrat prepara per a l’any vinent. Als antípodes de les sumptuoses versions simfòniques que fa dos anys va oferir al Palau Sant Jordi, el Nano, acompanyat pel vell amic Miralles, va carregar de subtilitat i minimalisme el seu repertori més antic: Cançó de matinada, Com ho fa el vent, Me’n vaig a peu, Pare… I també va emocionar, és clar, cantant i fent cantar els versos dels poetes que estima: Foix, Salvat-Papasseit, Machado… Serrat té tants recursos que fa irrepetible cada actuació. Sap convertir el problema aparent d’una pluja constant (que va obligar Miralles a tapar el piano amb un pal·li i al públic a obrir els paraigües) en una nota simpàtica que quedarà en el record del públic. O, en un pla més seriós, en un dia marcat amb sang, sap recordar la seva contrastada militància democràtica i el seu rebuig a la intolerància. El nom de la gira, en definitiva, no podia ser més encertat. Aquest és realment un Serrat 100 x 100, un Serrat que es comunica com ningú amb el seu públic, que sempre té una resposta enginyosa a punt per a cada espontani, que es mulla i que triomfa amb totes les de la llei deixant de triple propina “La saeta”, “Paraules d’amor” i “Helena”.

Joan Manuel Serrat. Teatre Grec (Barcelona). 7 de juliol de 2005

Publicat al diari El Punt