Poveda i Mederos 2006

.

.

.

.

.

Miguel Poveda camina amb passos de gegant. Ara mateix, a la vista dels fets, és difícil de pronosticar on el duran les seves ànsies d’aprendre. Al Teatre Grec va presentar la que fins ara ha estat la seva incursió més decidida en el tango, un terreny fèrtil però complicat, aliat amb l’orquestra típica d’un altre amant de les aventures pioneres, Rodolfo Mederos.

Al Teatre Grec, el cantant de Badalona va passar amb nota, fent gala d’un poder escènic, una capacitat per explicar històries i una convicció que van encomanar el públic de principi a fi. Cada dia que passa és més evident que Poveda no només és una veu flamenca de primera, sinó que també és un cantant que no coneix sostre ni fronteres.

El concert va ser tot un espectacle i va donar molt de si. En poc més d’hora i mitja es van veure molts dels variats vessants que el tango ha anat generant en cent anys. Plantat al davant de l’orquestra, fent anar amb passió la gola i les mans, Poveda va brodar els millors temes sarcàstics de Discepolín: “Chorra”, en què s’explica en ric lunfardo la història d’un pobre desgraciat esbudellat per la parentela política, i “Cambalache”, l’himne dels desenganyats, que després de patir censures i prohibicions a l’Argentina sembla gaudir d’una vigència eterna a tot el món. Amb la “Milonga sentimental” va semblar que s’invocava l’esperit de les antigues sales de ball amb orquestra de Buenos Aires. Van sonar també algunes composicions celebèrrimes del tàndem Gardel-Le Pera: “Volver”, “Sus ojos cerraron“ i “Cuesta abajo”. Va ser en aquesta darrera, amb la col·laboració del guitarrista flamenc Juan Carlos Romero, en què es va mostrar més clarament el treball d’aquest projecte per posar en comú els llenguatges del tango i el flamenc, entre els timbres de la guitarra i la formació d’orquestra típica, amb els seus bandoneons i els seus violins.

Per la seva banda, Rodolfo Mederos no només va posar els seus músics al servei de la veu de Poveda. També va protagonitzar una part instrumental (amb l’orquestra completa, però també en quintet, en trio i sol amb el seu bandoneó), en què va deixar mostra del seu pes com a compositor i intèrpret en el tango de l’era post-Piazzolla.

Fins i tot hi va haver temps per fer un petit parèntesi netament flamenc. Es va recuperar una antiga peça d’Antonio Chacón en forma de milonga (un dels pals que han anat i tornat entre el Guadalquivir i el Río de la Plata) i es va estrenar la farruca “Tierra de calma”, que donarà títol al proper disc de Miguel Poveda, un artista que estima les cançons antigues i que viu en evolució constant.

Juliol de 2006. Publicat al diari El Punt