Històries del sud

Keith Jarrett 2009

Posted in Històries de l'oest, Jazz by jordimartifabra on 7 Agost 2011

Keith Jarrett reuneix unes quantes característiques que el fan singular. Gaudeix (o pateix, segons com es miri) d’oïda absoluta: té la facultat raríssima d’identificar una nota sense cap altre so de referència. Pot presumir d’una llarga i llegendària trajectòria al costat d’altres figures fonamentals del jazz. Multiinstrumentista des de petit, com a pianista és un músic versàtil que abasta des de la clàssica fins a formes més experimentals. I exigeix que el públic es prengui seriosament la seva feina, fins al punt que un estossec a destemps, o una llumeta de mòbil inoportuna, poden encendre’l i fer-lo deixar plantats tots els melòmans que han desembutxacat un bon grapat d’euros per veure’l.

Acompanyat del contrabaixista Gary Peacock i del bateria Jack DeJohnette, els músics amb qui Jarrett va començar a escriure una nova estètica per als estàndards els anys vuitanta, i que conformen un trio durador i estable, el concert del pianista de Pennsylvania dimarts passat era una de les apostes segures d’un festival Grec més limitat que altres anys en l’apartat musical. La sala gran de l’Auditori es va omplir a vessar d’un públic expectant.

Jarrett no va decebre. Va oferir dos passis en què va anar transitant per diferents registres. I en tots es va mostrar inspirat i magistral: va arrencar juganer i melòdic, va omplir de lirisme una balada, es va acostar tangencialment al blues i es va decantar després cap a la creació d’atmosferes embolcalladores amb la complicitat sàvia dels seus dos companys. Entre els tres, aconsegueixen crear una música subtil, propera al silenci, en què semblen esvair-se els límits entre la improvisació i la composició. Entre el públic, s’ho escoltava Manfred Eicher, factòtum del segell alemany ECM, amb qui Jarrett ha gravat bona part de la seva discografia. Un segell que presumeix de crear «el so més bell després del silenci».

Pel que fa a la ja famosa lluita que el pianista disputa en cada actuació per mantenir el silenci a la sala, s’ha de dir que en el primer passi es va mostrar relaxat. En el segon ja va enxampar algú que li feia alguna foto amb el mòbil, de manera que es va dirigir al micròfon per deixar anar un missatge càustic. Les úniques paraules dirigides al públic de tota la nit: «Un moment de silenci per a la gent que no pot escapar de la tecnologia.» Al final, després que es va advertir per megafonia que, si la persona del lateral superior no deixava de fer fotos, l’artista no tornaria a tocar, el trio va entrar i sortir un parell de cops de l’escenari abans d’oferir dos bisos. Amb el públic entusiasmat dempeus, Jarrett va mostrar les mans plegades, no se sap si emocionat o maleint internament tots els que ell considera enemics del silenci.

Publicat al diari El Punt

Anuncis
Tagged with: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: