Històries del sud

Els tangos de la vida

Posted in flamenc by jordimartifabra on 17 Desembre 2010

Por ti la vida, mi vida, se me va”. Ho canta Enrique Morente amb els ulls tancats als “Tangos de la vida”, en un disc que desgraciadament serà el punt i final i que no es podia haver titulat d’una altra manera: Morente flamenco. Més enllà dels exercicis d’heterodòxia amb què va forçar els límits del cante, a Morente flamenco (un disc fet de pedaços de concerts i gravacions disperses en els anys) hi trobem un artista relaxat, domèstic i familiar, capaç de fer-nos somiar amb la “Soleá de los cañaverales” i de deixar-nos una fantàstica cançó de bressol, “Nana de Oriente”, compartida amb fills i néts.

Morente flamenco no tindrà la fama d’Omega, però ens dóna la talla d’un artista humil i universal, que va poder transformar la tradició perquè la coneixia millor que ningú. Estimava de la mateixa manera el soroll de Lagartija Nick i la poesia amarga de Quevedo, les melodies de Piazzolla i els quadres de Picasso, els pals antics de Don Antonio Chacón i la majestuositat de les veus búlgares. Ho reunia tot a la seva gola. I sobretot, al seu cervell. A l’escenari, Morente podia tenir la veu cascada, però només ell era capaç de treure un cante de les profunditats del pou del temps i fer-lo sonar futurista.

Sempre li haurem d’agrair la passió pel risc. Els seus projectes podien ser més o menys encertats, però la marca Morente comportava sempre una voluntat ferma i innegociable de presentar una obra nova i sorprenent. I aquesta personal honestedat artística ja és molt en un món que acostuma a premiar la impersonal uniformitat.

Al costat del compromís estètic, a més, lluïa un discret però insubornable compromís cívic. Perquè, sense fer cap proclama d’aparador, suposa tot un compromís donar veu a través del cante a Miguel Hernández, a García Lorca, a Lula (“l’esperança de Brasil”), a les obscures coves del Sacromonte i a la lluita veïnal de les depauperades barriades d’immigrants que acabarien formant el districte barceloní de Nou Barris. Dels anys en què a les muntanyetes del cap i casal se segrestaven autobusos i s’ocupaven fàbriques per demanar una vida més digna, Morente en va treure l’amistat amb Pasqual Maragall, a qui no deixava de saludar anys després quan venia a Barcelona, convertit ja en un aglutinador de públics diversos. Autoritat incontestada per als entesos i pòrtic de referència per als joves neòfits.

Transgressor o ranci (“amb imperdibles o sense”, seguint la terminologia morentiana), és l’artista que en les darreres dècades ha marcat amb el seu petit rellotge, tic-tac-tic-tac, el ritme del flamenc menys institucionalitzat i més viu.

[Publicat al diari Avui]

Advertisements
Tagged with: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: