Històries del sud

Música per prendre la lluna: Mercedes Sosa

Posted in Argentina, música by jordimartifabra on 12 Octubre 2010

Per gentilesa de Marcelo Mercadante escolto La voz de la zafra, el primer disc de Mercedes Sosa. Diuen les cròniques que quan es va publicar, el 1962 per RCA, no va tenir gaire repercussió, segurament per una distribució precària. Escoltat avui, sona rotund, popular i sofisticat, en la mateixa línia que Vinicius i Jobim. Els arranjaments són fantàstics, més de club que de camp. I per damunt de tot brilla la veu de la Negra: ja té aquell to fosc i torrencial amb què anys després conqueriria els cors dels melòmans del món, però encara conserva un timbre jovenívol i explosiu que ben aviat l’abandonarà.

El títol del disc fa referència a la ciutat de la cantant, Tucumán, capital de la zamba i la indústria del sucre. I sí, hi ha zambes, però la major part del repertori mira cap a una altra banda: cap al riu Paranà, i més enllà cap a les terres del Paraguai. D’allà venen els aires litorals de la majoria de cançons, amb música del marit de Mercedes, Oscar Matus, i lletres del poeta i activista Armando Tejada GómezSosa, Matus i Tejada Gómez serien promotors l’any següent, 1963, del Manifiesto Fundacional del Nuevo Cancionero, que aportava una mica de teoria a la pràctica del folklore, la música que acompanyava sentimentalment les masses d’immigrants del camp argentí que van anar a treballar a Buenos Aires. Si dècades enrere el tango havia cristalitzat entre immigrants europeus, ara era l’anomenada ‘immigració interior’ la que disparava la creativitat en un altre camp.

A més de la participació de Tejada Gómez i Matus, La Voz de la Zafra va ser possible gràcies a la feina del compositor, productor, promotor i tot-terreny Ben Molar, que vesteix la veu de Mercedes Sosa amb piano i sensibilitat urbana.

Hi ha un element, però, que el cant de la Negra no perdrà ni en aquest primer àlbum ni en cap altre, per més que gravi amb músics de tot pelatge. I és la manera de dir la ‘r’. Al nord de l’Argentina, la ‘r’ intervocàlica no es fa ni sonora ni sorda, sinó que s’arrossega d’una manera curiosa i singular: ‘per-r-r-r-o’.

Advertisements
Tagged with:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: