Històries del sud

Risc en la intimitat

Posted in flamenc by jordimartifabra on 5 Juny 2010

.

.

.

.

.

.

.

.

Barcelona. Dissabte 29 de maig de 2010 a la nit. Tota la gent s’amuntega al Primavera Sound. Tota? No! Al Palau de la Música, un home sol toca la guitarra.

En l’escenari més petit del Festival de Guitarra es va poder escoltar un dels concerts que més sentit i prestigi poden donar a un cicle que du aquest nom. Un guitarrista sense cap altre acompanyament ni més amplificacions que les reverberacions d’una habitació. Sense micròfons, Pedro Soler va fer gala d’una valentia musical a la qual estem poc acostumats. Davant les 120 persones que omplien la sala modernista (entre elles, el seu amic Paco Ibáñez i Maria del Mar Bonet), el veterà artista flamenc nascut a Tolosa de Llenguadoc va concentrar-se en tretze peces i va anar passant intensament per setze pals diferents, sense repetir-ne ni un de sol.

Vestit tot de negre, Soler va anar desgranant durant hora i mitja el seu toc cru i hipnòtic, sense espai per a les floritures, amb abundants cops de percussió sobre la caixa de la guitarra per marcar el compàs; una manera d’entendre la música gens acomodada que el fa arriscar-se, buscar l’essència de cada moment i patir constantment. Els esbufecs que deixava anar després d’intentar rematar cada tema amb la millor solució en són la prova. De la mateixa manera, observant-li la cara d’alegria o un gest de preocupació podies saber si havia quedat satisfet. Avantatges de les distàncies curtes i de tenir al davant un inconformista.

Pedro Soler no va criar-se a Jerez ni a Sevilla. El cognom li ve de la seva mare, de la Catalunya Nord (a Perpinyà dirigeix cada any un eclèctic festival estiuenc al Palau dels Reis de Mallorca), i el toque el va aprendre de ben jovenet en una ciutat, Tolosa, plena d’exiliats republicans, sobretot anarquistes, a partir de la postguerra. Després Soler va anar tocant amb els cantaors més grans, forjant-se en llargues gires on no hi havia micròfons, i convertint-se alhora, a França, en un dels músics de confiança d’Atahualpa Yupanqui. Avui passa per ser un dels màxims dipositaris del sobri art flamenc ‘a l’antiga’, un art en què el guitarrista pensa constantment en una hipotètica veu o un hipotètic ball (encara que no hi hagi ni cantaor i bailaor a l’escenari).

Així es va mostrar al Palau, on, després de passar pel fandango, taranta, serrana, milonga… i d’enlluernar amb una majestuosa bulería al toque, va deixar per al final les dues perles del seu repertori, un zapateado en què imita amb el repic dels dits els taconejos del bailaor, i la seva dolça “Nana flamenca”, un prodigi de delicadesa.

Lloc i dia: Sala de Cambra del Palau de la Música de Barcelona (XXI Festival de Guitarra). 29 de maig de 2010

Publicat al diari El Punt
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: