Una mica tristos

.

.

.

.

.

Juan ‘Tata’ Cedrón, amb els cabells llargs i blancs, va tornar a actuar a Barcelona amb el seu quartet després d’anys i panys. El grup, renovador del tango al llarg de quatre dècades, des de les nits progres del Buenos Aires dels seixanta, i després des de l’exili de París, va presentar les noves cançons que Cedrón ha compost a partir de vells textos d’Homero Manzi.

Manzi és un dels grans noms de l’època daurada del tango. Durant els anys trenta i quaranta va escriure estàndards com ara “Malena”, “Sur” i “Barrio de tango”, i va combinar l’activisme polític amb una abundant creació literària. No va publicar mai cap llibre, però les seves lletres amb gust de barriada són el millor retrat d’un paisatge molt concret: el de la perifèria de Buenos Aires. La frontera entre la ciutat i el camp.

Homero Manzi va escriure molt i no tots els seus poemes van acabar en cançons. El seu fill, Acho, va rebre del seu pare una pila de textos que van quedar inèdits i sense musicar. Fa un parell d’anys, Acho Manzi va passar els versos al seu amic Juan Cedrón perquè els treballés, i així va néixer Elegía, un disc dens en què les paraules pesen envoltades de guitarres, violes i bandoneons. El repertori del nou àlbum va ocupar la major part del concert a L’Auditori, encara que també va haver-hi ocasió de repescar algunes de les peces més representatives del grup al llarg de quaranta anys, i basades preferentment en escriptors argentins com ara Roberto Arlt, Raúl González Tuñón i Juan Gelman.

A l’escenari van pujar tres dels integrants de l’actual Cuarteto Cedrón i un convidat. Juan Cedrón (veu, guitarra i historietes entre cançó i cançó), Miguel Praino (viola) i Facundo Torres (bandoneó) van acompanyar-se per a l’ocasió del contrabaixista Jorge Sarraute, instal·lat a Barcelona des de fa anys, que va formar part del grup durant els setanta. Tots quatre van tocar amb sàvia sobrietat, posant-ho tot al servei d’unes lletres que reclamen atenció i que tracten una vegada i una altra l’enyor del passat. El tango no té rival quan s’ha de cantar sobre el pas del temps. Per això hi ha tants joves argentins que, quan deixen de ser joves però no argentins, aparquen el rock, es posen una mica tristos i abracen la música més nostàlgica de Buenos Aires.

Però no tot ha de ser amargura, devien pensar a L’Auditori Juan Cedrón i els seus companys, i van enfilar la recta final amb estils germans del tango però que no arrosseguen tanta gravetat. Després de tanta serietat, els músics van acomiadar-se distesos a toc de milonga i candombe.

Lloc i dia: Sala Tete Montoliu de L’Auditori. Barcelona, 24 de novembre

Publicat al diari El Punt.