Històries del sud

Imperdible Morente

Posted in flamenc by jordimartifabra on 14 Març 2010

Enrique Morente pot rescatar el cant més primigeni amb la mateixa facilitat amb què tiba la corda de la tradició flamenca fins a gairebé trencar-la. Pot saltar d’un extrem a l’altre en un segon de geni, i això el fa imprevisible. A Santa Coloma de Gramenet, en el darrer concert del primer cicle Catalunya Arte Flamenco, se l’esperava amb el sol acompanyament del seu guitarrista de capçalera, el gran Pepe Habichuela, per oferir un espectacle de flamenc clàssic i ortodox. I l’home va i es presenta sense Habichuela però amb el jove guitarrista David Cerreduela, dos cantaores de reforç, tres ballarins i un bateria, i disposat a començar a rodar un nou espectacle basat en el seu penúltim disc, Pablo de Málaga, on el veterà cantaor de Granada s’inspira en la vida i l’obra de Picasso. Així és ell. Com alguna vegada ha dit el mateix Morente, de tant en tant li agrada fer experiments i penjar-se una imperdible de l’orella.

A gust i repartint força joc entre els seus acompanyants, Morente va permetre’s una actuació inusualment llarga –més de dues hores– i variada, perquè abans d’atacar el seu repertori picassià va oferir una generosa mirada a obres anteriors. Va arrencar amb els seus músics encerclant-lo i interpretant un desolador cant presidiari, va cantar els versos dels seus estimats Lorca i Alberti, i va oferir una bucòlica serrana abans d’endinsar-se en la part més densa i sorprenent de la nit, la presentació en directe de les seves cançons picassianes, amanides amb la sapiència i la manca de prejudicis pròpies de Morente. S’hi combinen bases pregravades; palmes, bateria i tacons; projeccions dels bombardejos sobre Gernika i imatges de Picasso pintant; harmonies crispades; versos sobre Màlaga i sobre la guerra… i el característic timbre ronc de Morente lligant-ho tot sense treva ni descans. Guern-Irak, Compases y silencios o Café tostao, les cançons de Pablo de Málaga que el cantaor va presentar en directe, prometen un espectacle rotund i impactant.

Però la cosa no va acabar-se aquí. Morente va fer un nou gir, va arraconar bases, projeccions i micròfons, i va reunir els músics al seu voltant. En un to més lleuger i familiar, va rematar l’actuació com si estigués al pati d’una casa de l’Albaicín de Granada, cantant els Tangos de la vida, fent encabir les lletres dels boleros més populars en compassos impossibles, acompanyant els frenètics passos dels ballarins i visiblement eufòric. Experimental i tradicional, potser Enrique Morente és l’únic artista que pot des del passat fins al futur sense perdre’s pel camí.

Lloc i dia: Teatre Sagarra (Santa Coloma de Gramenet). 7 de març de 2010
Advertisements

Una resposta

Subscribe to comments with RSS.

  1. Donat Putx said, on 17 Març 2010 at 1:49 am

    Ei, Jordi! Gràcies per l’enllaç. Amb molta alegria, jo t’enllaço també.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: