Històries del sud

Dos barbuts andalusos

Posted in flamenc by jordimartifabra on 8 gener 2010

Manuel Molina i Diego Carrasco no són cantaors de veu privilegiada ni guitarristes virtuosos. Però tots dos han fet avançar el flamenc amb idees realment noves i s’han convertit en una mena de figures de culte per la seva excepcionalitat. Tenen en comú la sòlida ascendència gitana i flamenca, i les barbes molt llargues.

Però a l’escenari són molt diferents. Carrasco balla, riu i busca cosins entre el públic, i Molina és introversió pura: tanca els ulls, mira cap a dalt i es posa a recitar coplas com si fos l’home més sol del món.

Després de col·laborar l’estiu passat en el festival Pirineos Sur, el cicle Capritxos de l’Apolo va tenir l’encert de reunir els dos artistes en una sala plena i ambientalment calenta. Van actuar mitja horeta cadascú i l’afició els va acomiadar a peu dret.

Va ser una nit amb dues cares. El volcànic Diego Carrasco va animar la primera part amb les seves celebrades perversions del compàs. Veí d’un dels epicentres de l’univers flamenc, el barri de Santiago a Xerès, Carrasco és capaç de convertir cançonetes infantils o melodies de moda insulses en invents rítmics inversemblants. En trenta minuts va presentar, acompanyat de guitarra i percussions, algunes de les cançons dels seus últims discos: Química, Poeta de Cai, i molt especialment José Monge Cruz, declaració d’amor i admiració al santificat Camarón. Carrasco va cantar també Alfíleres de colores, les buleries taurines que va prestar al badaloní Miguel Poveda perquè les inclogués en el seu lloat disc Tierra de calma.

En el torn de Manuel Molina, el bolo es va fer més silenciós i íntim. L’antic integrant d’Smash i Lole y Manuel, nascut a Ceuta però lligat des de sempre al raval sevillà de Triana, és un dels màxims responsables que la tropa més inquieta del flamenc s’omplís de flors, rock i poesia popular i lorquiana. En els primers compassos a l’Apolo, però, va dedicar-se a temes més actuals i va sorprendre amb una composició dedicada al jove i empresonat ballarí Farruquito («Farruquito, qué grande y que pequeñito!»), a qui Molina va acompanyar amb la guitarra fa uns anys. El punt culminant, clar, va ser la reverenciada Todo es de color, que Triana va vestir amb guitarres elèctriques i campanetes.Avui Molina la torna a despullar amb una sola guitarra flamenca, un posat espiritual i un discurs pacifista:«Que grite la flor y que se calle el cardo!». Encara és tot un hippy flamenc.

Al final del concert va tornar a aparèixer Diego Carrasco i es va poder veure una breu, massa breu, trobada entre tots dos: el de Triana cantant i el de Xeres ballant. Potser van fer continuar la festa per alguna altra banda.

Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona). 26 de gener de 2008.

[Publicat al diari El Punt]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: